Els darrers comentaris al voltant de l’article sobre els guardonats en un concurs provincial de caça m’han animat a escriure aquest article d’opinió. Em sembla que algunes particularitats d’aquesta activitat esportiva són poc conegudes. I per tal d' evitar confusions vaig a ajustar-me a la modalitat de caça que es comenta a l’article, la de gos i garrot.
Possiblement siga una de les activitats més antigues que encara continuen practicant-se, i de la modalitat que estem parlant, sense moltes variacions. Veritat és que abans hi havia un component que la justificava, caçar per complementar l’alimentació. Ací rau la primera objecció. “Hui es caça per afecció i no per necessitat”. Però actualment que és necessari? Quantes coses es fan realment per necessitat i quantes per plaer? El sexe és necessitat o plaer? Beure un bon got de vi, és necessitat o plaer? Moltíssimes activitats que realitzem són perfectament prescindibles però la vida sense elles perdria cert sentit. Possiblement les opinions contràries a la caça basen els seus arguments en la mort de l’animal. En la caça de gos i garrot el caçador es converteix en un simple observador de la lluita de dos espècies animals que enfronten el seus instints, el gos coniller i el conill. Un el busca i l’altre es defén. Al final el que més habilitat té ix guanyant de l’encontre. Un episodi de la naturalesa que segon rere segon va tenint lloc en altres espècies.
El tercer comentari de l’article parla de forma irònica d’un fet que m’agradaria puntualitzar. Els responsables de la plaga de conills que existeix en Llutxent no són els caçadors. Els caçadors no han amollat els conills del pla, ni han introduït conills d’altres continents. Vull recordar que la plaga ja fa més de vint anys que es va iniciar pel s pobles del riu ( Montaverner. Alfarrasí..) i poc a poc s’ha estés fins ací. Els conills que vegem ara reproduir-se de forma alarmant són els mateixos conills que han hagut sempre, sols que s’han immunitzat davant de certes plagues i han canviat els seus hàbits per sobreviure. De la mateixa forma que ho han fet les mosques o les blanques. O alguna persona sembla que s’han amollat mosques xineses o blanques de La Manxa. Per això crec que en lloc de enfrontament entre llauradors i caçadors deurien de buscar-se plans de col.laboració per evitar mals en els camps. Entenc que les administracions locals i autonòmiques, els llauradors i els caçadors estan condemnats a entendre’s.
I per últim és de justícia reconéixer els problemes que els caçadors poden ocasionar. La major part d’ells estan penalitzats per la normativa. Comencem per els cartutxos buits que es deixen per la serra (deixar-los tirats és una infracció); Altra, els màrgens de pedra. No es poden desfer (especialment quan després d’agafar el conill, el caçador no es preocupa de refer-lo) . La quantitat màxima de gossos que es poden dur per caçar són vuit (si va una persona sola), fa uns anys s’hauria tracta de boig al que duia més de quatre gossos. I per últim i més important cal citar la responsabilitat que comporta utilitzar un arma de foc, des de l’expedició de psicotècnics fins a la forma de tirar, mereixeria un punt de reflexió.
Però la cacera és més que un esport, ho he esmentat al principi. És una tradició centenària que forma part de la cultura llutxentina. És la modalitat esportiva que més llutxentins la practiquen ( si atenem als socis, al voltant de dos-cents). És una excusa per recórrer la serra i conéixer pam a pam el terme. És un motiu per reunir-se entre amics i fer paelles i combois on riure i discutir amigablement. És una “ reserva” on consolidar la nostra valenciania (llengua, costums..) i defendre-la dels atacs de la modernitat. I encara que semble contradictori és una mena d’ecologisme, si s’entén bé.
Ah! Enhorabona als subcampions.
Pep Estornell
El grup de senderisme xino-xano finalitza la programació estiuenca amb una marxa nocturna que tindrà lloc el proper dissabte dia 10 a les platges saforenques. Les persones interessades en gaudir d’aquesta cloenda ho poden fer acudint eixe dia a les vuit de la vesprada a l’avinguda del poliesportiu d’on partirem fins a Daimús. A partir d’aquesta darrera eixida nocturna estiuenca anirem adaptant la nostra activitat en funció de l’oferta . En eixe sentit felicitem la proposta de la ruta del monestirs anunciada en aquest mateix bloc i que enla que estem plantejant participar.
Cal dir que en la darrera eixida es va presentar l’himne oficial del grup senderista. Una preciosa marxa composta pel músic, artista i integrant del grup Alfonso Mansanet. L’acollida del grup a la composició musical fou molt interessant per tractar-se d’una grata sorpresa. En el bloc rutesisendesllutxent.blogspot.com podeu escoltar la melodia, si a més desitgeu llegir la lletra podeu adreçar-se a aquesta direcció
http://www.goear.com/listen/2bf83ae/himne-del-xino-xaners-alfonso-mansanet
Des de aquesta redacció felicitem a l’artista pel treball.
