Si vols publicar una entrada, envia'ns un escrit, fotografia o el què vullgues a llutxentparla@gmail.com.
Si vols comentar una entrada, fes click a l'apartat de "comentaris", situat baix de cada entrada.
Pots ser col·laborador nostre si t'obris un compte a Gmail i ens ho comuniques.

dissabte, 10 de setembre de 2011

Cacera, més que un esport

Els darrers comentaris al voltant de l’article sobre els guardonats en un concurs provincial de caça m’han animat a escriure aquest article d’opinió. Em sembla que algunes particularitats d’aquesta activitat esportiva són poc conegudes. I per tal d' evitar confusions vaig a ajustar-me a la modalitat de caça que es comenta a l’article, la de gos i garrot.

Possiblement siga una de les activitats més antigues que encara continuen practicant-se, i de la modalitat que estem parlant, sense moltes variacions. Veritat és que abans hi havia un component que la justificava, caçar per complementar l’alimentació. Ací rau la primera objecció. “Hui es caça per afecció i no per necessitat”. Però actualment que és necessari? Quantes coses es fan realment per necessitat i quantes per plaer? El sexe és necessitat o plaer? Beure un bon got de vi, és necessitat o plaer? Moltíssimes activitats que realitzem són perfectament prescindibles però la vida sense elles perdria cert sentit. Possiblement les opinions contràries a la caça basen els seus arguments en la mort de l’animal. En la caça de gos i garrot el caçador es converteix en un simple observador de la lluita de dos espècies animals que enfronten el seus instints, el gos coniller i el conill. Un el busca i l’altre es defén. Al final el que més habilitat té ix guanyant de l’encontre. Un episodi de la naturalesa que segon rere segon va tenint lloc en altres espècies.

El tercer comentari de l’article parla de forma irònica d’un fet que m’agradaria puntualitzar. Els responsables de la plaga de conills que existeix en Llutxent no són els caçadors. Els caçadors no han amollat els conills del pla, ni han introduït conills d’altres continents. Vull recordar que la plaga ja fa més de vint anys que es va iniciar pel s pobles del riu ( Montaverner. Alfarrasí..) i poc a poc s’ha estés fins ací. Els conills que vegem ara reproduir-se de forma alarmant són els mateixos conills que han hagut sempre, sols que s’han immunitzat davant de certes plagues i han canviat els seus hàbits per sobreviure. De la mateixa forma que ho han fet les mosques o les blanques. O alguna persona sembla que s’han amollat mosques xineses o blanques de La Manxa. Per això crec que en lloc de enfrontament entre llauradors i caçadors deurien de buscar-se plans de col.laboració per evitar mals en els camps. Entenc que les administracions locals i autonòmiques, els llauradors i els caçadors estan condemnats a entendre’s.

I per últim és de justícia reconéixer els problemes que els caçadors poden ocasionar. La major part d’ells estan penalitzats per la normativa. Comencem per els cartutxos buits que es deixen per la serra (deixar-los tirats és una infracció); Altra, els màrgens de pedra. No es poden desfer (especialment quan després d’agafar el conill, el caçador no es preocupa de refer-lo) . La quantitat màxima de gossos que es poden dur per caçar són vuit (si va una persona sola), fa uns anys s’hauria tracta de boig al que duia més de quatre gossos. I per últim i més important cal citar la responsabilitat que comporta utilitzar un arma de foc, des de l’expedició de psicotècnics fins a la forma de tirar, mereixeria un punt de reflexió.

Però la cacera és més que un esport, ho he esmentat al principi. És una tradició centenària que forma part de la cultura llutxentina. És la modalitat esportiva que més llutxentins la practiquen ( si atenem als socis, al voltant de dos-cents). És una excusa per recórrer la serra i conéixer pam a pam el terme. És un motiu per reunir-se entre amics i fer paelles i combois on riure i discutir amigablement. És una “ reserva” on consolidar la nostra valenciania (llengua, costums..) i defendre-la dels atacs de la modernitat. I encara que semble contradictori és una mena d’ecologisme, si s’entén bé.

Ah! Enhorabona als subcampions.

Pep Estornell

6 comentaris:

  1. Hola Pep, en primer lloc dir que m'alegre que respongueres a la meua proposta amb aquest escrit, és just que tothom sàpiga de que s'està parlant quan fem referència a aquesta pràctica tan arrelada a la nostra terra.
    Pel que fa a com s'ha esdevingut la plaga de conills no parlarè, ja que no sóc experta en el tema, però si he de dir que jo si havia cregut la teoria de que aquest és un conill de tipus australià que puja per les rames dels arbres i és molt més ressistent que el que ja teniem a les nostres terres.
    Respecte al fet d'intentar mantenir aquesta pràctica, recoltzant-se en que és una tradició ancestral, no n'estic d'acord: per ficar un exemple, el masclisme encara vigent a la societat musulmana també pot ser una tradició ancestral i no per això està justificat: és amoral.
    Tampoc pense que ficar al gos ensenyat davant del conill, siga cosa de la natura, ja que eixe conill ja s'haurà de defendre cada dia i nit per sobreviure, sense que ninguna ma externa hi intervinga.
    I respecte a que la caça és ecològica... ojalà els caçadors pensaren com tu. Encara que la pràctica de gos i garrot no porte escopeta (això és el que he entés), i no deixe escombreries per la muntanya, estic segura que aquestos caçadors simpatitzen més amb les pràctiques de la resta de caçadors ( i sabem que pel que fa als cartutxos són un poc despistats) que a un amant de la natura que sols vullga eixir a caminar i a gaudir de la natura, sense pretendre modificar res del que és troba pel seu camí.
    En fi, tot és qüestió de punts de vista. Ni tot és blanc, ni tot és negre, per aixó espere que cada dia més els amants de la natura estigam units per fer força contra aquells que no se n'adonen que estem acabant poc a poc amb ella.

    ResponElimina
  2. Pues ara hem direu qui esta mes en contacte en la naturalessa que els caçadors, qui els que van en la moto per ai destrozant camins?

    ResponElimina
  3. Estic molt d'acord amb Susanna. Cadascú té la seua opinió i la meua és contrària a la cacera. A tot el que ella ha dit encara afegiria alguna cosa més i és el fet que ho considere un maltractament animal, no sols pels animals caçats, sinó per els gossos, que són molt valuosos en un principi però que desprès, quan ja no "valen" són abandonats o assassinats sense miraments.
    Si volem mantenir la costum de passejar la serra i cuidar dels nostres espais naturals podem apostar per anar a fer espàrrecs, esclata-sangs o simplement per caminar per les sendes. I després, tots d'esmorzar ;)

    ResponElimina
  4. Estic totalment d'acord amb el primer anònim.
    I al segon anònim, et diré que els de les motos no es dediquen a destrossar camins, també netejen sendes que ja es donaven per perdudes, però clar, es més facil donar la culpa als altres.
    I el fet de que siga una tradició no vol dir que estiga be o mal, si ens agafem a tradicions hi han moltes, que de segur, molta gent no aprobaria per el seu propi interés, però está vist que cuan es tracta de tradicions que afecten als animals-no humans aixo no té tanta importancia.

    ResponElimina
  5. Xeeee, pareix que hi ha més arguments en contra de la cacera que a favor, no? El toro de la vega també és tradició i crec que hi ha una majoria de gent a qui li pareix una salvatjada. Estic d'acord amb el que estem dient, que el fet que hi hàgen tradicions no vol dir que siguen correctes. Les tradicions poden canviar per a millor.
    No és que a mi m'agraden massa les motos pel fet de que també contaminen, però en este cas crec que no val allò de que la millor defensa és un bon atac.
    Però bé, ací estem parlant per parlar perquè la veritat és que no anem a parar açò. Damunt, parlem amb "anònims", jo el primer, per a que no ens assenyalen pel carrer i per no buscar enemistats.
    Ens toca aguantar en silenci que quan anem a fer olives pleguem més cartutxos que olives. Hem d'anar amb compte si anem a passejar per la serra, no siga cosa que ens disparen per error.
    En fi, hem de sofrir en silenci el dolor de les hemorroides, perdó, de la cacera!

    ResponElimina
  6. Vinga, m'abelleix compensar aquest debat que es decanta pel "no als caçadors"; i com que l'he encetat, vaig a puntualitzar alguns detalls.
    L'esmentat argument que les tradicions no són eternes ni justificables sols per ser-ho, és cert. Però es que no s'ha justificat la caça sols per ser tradició. S'ha intentar dir que com a tradició centenària ja forma part de la nostra cultura, ens agrade o no. I el bagatge cultural reforça les nostres arrels, per la qual cosa mereixen una consideració.
    Tanmateix m'agradaria ampliar l'espai de debat a la realitat del nostre poble i em eixa tessitura cal reconéixer que hui els conills són un enemic per als llauradors i els únics que poden controlar-los són els caçadors. I insistixc que lluny de crear enfrontaments entre els dos col.lectius cal arribar a punts de col.laboració. Per això crec que la caça ben entesa té un lloc en la cadena vital de la natura. Sempre s'ha fet i no per això han desaparegut els conills, ben al contrari.
    Pel que fa als gossos conillers hi ha certa "desubicació" informativa, ací en general el caçador té en molt bona consideració al gos i no el maltractaria per res del món i com es veu en alguns reportatges televisius.
    I efectivament torne a reconéixer que els caçadors deurien reconsiderar algunes actituds com la recollida dels cartutxos, la desfeta dels màrgens... en definitiva ser si cap, més amic de la natura.

    Agraït per la sinceritat i el to de civisme de les vostres aportacions:
    Pep Estornell

    ResponElimina

Què opines sobre aquesta entrada? Deixa'ns el teu comentaria a www.llutxentparla.blogspot.com. I si vols compartir alguna cosa envia'ns un correu a llutxentparla@gmail.com