El valencià i els traductors - carta d'un lector al Levante

La setmana passada un lector d'Albal escrivia aquesta carta al director del Levante:

----

La senyora Anahí Seri, traductora jurada de alemany i anglés, amb una carta al director publicada al Levante-EMV fà uns dies, prega a la nostra universitat expedeixca els documents en castellà donat que rep títols o expedientes acadèmics en valencià i no pot traduïr-los doncs l´original deu d´estar en castellà perquè no hi ha interpretes jurats facultats per l´ocasió i no tenen validesa en l´estranger. Per a poder fer-ho el titolar s´obliga a demanar còpia en castellà amb sobrecosts i retards. Ara, Levante-EMV publica que el Ministeri d´Educaciò torna catorze contractes d´investigaciò perque estàn redactats en valencià, la Universitat diu quels han remés altres vegades així i és la primera volta que son-hi rebutjats. Hom es pregunta, no poden nomernar-se traductors jurats de valencià que foren reconeguts i a la vegada algún aturat s´alegraria? El Consell té alguna cosa que dir al respecte del perqué la llengua pròpia no te traductors jurats facultats i aquestos siguen reconeguts en l´estranger, per aquest assumpte i per altres assumptes, la universitat te algún descarrec que fer? I dels contractes d´investigaciò, què fem ací, un altra vegada víctimes? El valencià no és també idioma oficial? Per què ens afronten? 
-----
El senyor Joan B. Puchalt sap ben bé del que parle, el valencià és una llengua minoritzada, que no és el mateix que una llengua minoritària. Una llengua minoritizada és aquella que parlada històricament en un territori es troba en una situació d'anormalitat lingüística, resultat d'un procés de substitució lingüística, és a dir un procés intencionat i buscat (cal remarcar-ho) que té com a meta final que una comunitat lingüística abandone la seva llengua per a passar a formar part d'una altra. 


En el nostre cas certes persones i ens públics estan buscant eixe meta final en què els valencianoparlants acaben desapareixent per convertir-nos en castellanoparlants. I jo em pregunte, per què? Quina necessitat hi ha d'acabar amb la personalitat d'un poble, amb les tradicions orals, amb la llengua que ens identifica tant com la nostra gastronomia? És com si de repent pretenerem que la paella deixara de ser el nostre plat per excel·lència i vulgueren que ho foren els callos madrilenys. Però és que ningú se n'adona de que el fet de polititzar un tema com la llengua és un truc tant vell com de donar pa i circ per als romans? Mentre ens entretenim en discutir com s'anomena la nostra llengua, idioma, dialecte o el que vullguen dir-li, ells van fent camí, ficant-nos a uns en contra dels altres per acabar fent desapareixer el valencià del mapa. I tot perquè? por que ellos no hablan valensiano.... 


Nosaltres, afortunada gent del poble de Llutxent que hem tingut l'oportunitat de què els nostres fills s'educaren en una escola en valencià, sense por de què algun dia foren assenyalats amb el dit per parlar la seua llengua; nosaltres som un clar exemple de què es pot fer de tot amb el nostre valencià, contrariàment al que ens volen fer creure: podem viure, nàixer, fer amics i ser feliços, podem treballar a tots els àmbits professionals, podem enamorar-nos, creixer i fins i tot morir. És més, estic segur de què hi ha moltes coses que no sabriem fer si no fòra en valencià, com per exemple plorar, xillar, enfadar-nos i riure.... i és que diuen que quan una persona s'integra en una nova cultura, mai deixa de costat la seua llengua materna, ja que quan sorgeixen eixos estats d'ànim tornen a dir "me caguen tot", i no importa si porten deu anys vivint a Londres o trenta al Japó.